Després d’esgotar totes les entrades al Teatre Nacional de Catalunya fa mig any, “Barcelona” es trasllada a l’escenari del Teatre Goya Codorniu, prorroga un èxit més que evident, i ho fa amb la mateixa intensitat i potència amb la que ho va fer al juny
Teatre Goya Codorniu
Autor i director: Pere Riera
Repartiment: Míriam Iscla, Emma Vilarasau, Jordi Banacolocha, Anna Moliner, Pep Planas, Pepa López, Carlos Cuevas, Joan Negrié.
Alba Josa | Crítica
“[dropcap]B[/dropcap]arcelona” ens mostra un petit retall de la vida d’una família en un 17 de març de 1938, enmig dels bombardejos de la Guerra Civil Espanyola. La Núria i l’Elena, interpretades per dues lleones com són la Míriam Iscla i l‘Emma Vilarasau, són dues amigues separades per la guerra, que es retroben sota l’amenaça de la situació que viu la ciutat en aquest moment.
Durant quasi tres hores d’espectacle que passen volant, l’espectador pot veure i sentir la por que es vivia a la Barcelona de la Guerra Civil. Un xoc d’ideals i de principis dibuixen una trama que combina moments de pura dolçor, amor i tendresa, amb d’altres més tensos, plens de pànic, de resignació i d’obediència obligada.
Les vuit interpretacions són gairebé impecables. Les dues protagonistes no baixen el nivell en cap moment i demostren, una vegada més, que encara estan en una forma excel·lent i que els hi queden piles per anys.
Carlos Cuevas sorprèn. Ja ho va fer a “Madame Melville” amb Clara Segura al costat, però aquest jove actor recorda al públic que no només pot ser un bon “Biel” a Ventdelplà, i que la professionalitat no només va lligada a l’edat. El seu personatge arriba a totes les cèl·lules de l’espectador fent allò que cal i gaudint moltíssim a dalt l’escenari.
Anna Moliner enamora amb la seva veu bella quan canta i amb la seva dolça interpretació d’un paper dfícil que evoluciona en tot
moment.
L’experiència de Jordi Banacolocha i de Pepa López ajuden a aguantar els pilars d’aquesta obra impactant, i en Pep Planas i en Joan Negrié posen el toc final a un espectacle perfecte.
I és que quan un va al teatre, de tant en tant, vol això: emocionar-se, sentir-se incòmode a la butaca, posar-te en el lloc de l’altre i veure que el que passa dalt l’escenari t’arriba. I això és el que passa quan vas al Teatre Goya Codorniu. Tens l’oportunitat de gaudir d’un dels espectacles més bells que he vist mai, ja que l’estètica és brutal, igual que l’escenografia i de la mateixa manera que la música i els balls.
Personalment penso que és una obra que no podeu deixar escapar. En poques ocasions es veu un espectacle tan rodó com aquest. No us adormiu i compreu ja les entrades, que de ben segur que en aquesta ocasió també volaran. Aneu-hi! És impossible que el que vegis dalt l’escenari et deixi indiferent. La Barcelona de 1938 queda lluny quant a temps, però esteu segurs que no podríem trobar similituds amb la Barcelona actual i amb el marc polític en el que vivim?
No us ho penseu dues vegades, que els diners de l’entrada de ben segur estaran molt ben invertits.
Aquesta obra es mereix un fortíssim aplaudiment, d’aquells en els que tota la sala es posa en peus quan surten els actors a saludar, tot combinant aplaudir, amb eixugar-se les llàgrimes dels ulls.
Publicitat