Dissabte, 28 novembre 2020

El dibuixant Aurel porta al cinema el pintor “novel·lesc” Josep Bartolí, intern als camps de refugiats francesos

Sergi López posa veu al protagonista i diu que a França fa mal narrar històries sobre les "ombres" de la república

|

El dibuixant francés Aurel ha convertit en pel·lícula d’animació ‘Josep’, la història “desconeguda” del caricaturista Josep Bartolí (Barcelona, 1919), internat en set camps de refugiats francesos a partir de l’exili de la Guerra Civil espanyola. Bartolí va tenir una vida “super rica i novel·lesca”, amb episodis “al·lucinants i apassionants”, ha dit el director en una entrevista a l’ACN. Aurel ha debutat al llargmetratge amb aquesta producció que té música de Sílvia Pérez Cruz i les veus de Cruz i Sergi López, entre altres. Per la seva banda, López ha destacat que: “Costa d’acceptar que a França, el bressol de la república, la democràcia i els drets humans, encara fa mal d’explicar històries que expliquen les ombres d’aquesta república”.

El director ha destacat que la de Josep Bartolí, a França és una història “desconeguda”, així com la manera en què des dels camps de concentració es va tractar els residents. Ha remarcat que quan va començar fa deu anys era una història “pràcticament desconeguda” menys per aquelles famílies tocades personalment pels camps. Ara hi ha un memorial, el Memorial de Rivesaltes, que només té cinc anys. “Quan se surt de la regió occitana, la història és molt poc coneguda”, ha insistit.

De fet, el dibuixant va descobrir el personatge de Bartolí gràcies al fet que va trobar en una fira literària el llibre ‘La retirada’, del nebot del caricaturista Georges Bartolí sobre l’exili dels espanyols. Mort a Nova York el 1995 després d’una vida que va passar pel Mèxic de Frida Kahlo (de la qual en va ser amant) i al si del grup ’10th’ amb artistes com Pollock i Rothko, Bartolí centra un periple especialment focalitzat al seu pas per França. El director ha dit que si bé en aquell moment no es va plantejar que la història seria una pel·lícula, va sentir que aquesta història, vinculada a la Guerra Civil espanyola “podia ser el tema d’un nou projecte d’animació”. Després, es va documentar, va quedar amb Georges Bartolí, i finalment va decidir fer aquest llargmetratge.

No és un biopic

- Advertisement -

“No és un documental sobre Josep Bartolí ni un biopic”, ha defensat el dibuixant, que va quedar “meravellat” per la seva vida que va travessar el segle XX ple d’episodis “apassionants”, el que li va plantejar el repte de buscar l’angle des del qual explicar el personatge. Al final, va concloure que l’interès de la pel·lícula és el fet de ser “la història d’un dibuixant que explica la història d’un altre dibuixant”, més que no pas escriure la vida d’un desconegut.

D’aquesta manera, va decidir focalitzar la pel·lícula sobre els camps de concentració, sense explicar per exemple que va estar en set de diferents, ja que, segons ha defensat, al final “és una ficció” que s’inspira en la vida de Josep Bartolí però en resumeix certs episodis. Per a Aurel, passar pel tema dels camps de concentració li permetia aprofundir en una “història francesa poc coneguda, i interrogar el passat francès i la història del poble i del país sobre el comportament d’aquell moment”. A més, ha destacat que la dels camps de concentració és la part “més francesa” de la vida de Bartolí.

- Advertisement -

Interrogar l’espectador

“No n’hem après gran cosa i desgraciadament la història es repeteix”, ha dit Aurel sobre aquells anys, i ha lamentat que “res” ha avançat en vuitanta anys. “El que m’interessa a través de la pel·lícula, que no és militant políticament, és interrogar l’espectador sobre el tema de l’acollida dels immigrants”, ja que és molt fàcil considerar allò de fa vuitanta anys horrible, i veure com algunes d’aquestes persones troben tot de raons per no acollir persones que fugen de la mateixa misèria.

Pel que fa a la societat francesa, el director posa sobre la taula el decalatge entre el lema de llibertat, igualtat i fraternitat, i els actes que hi ha després al darrere. “Hi ha una crítica al decalatge de la no-aplicació d’aquestes tres paraules que defensem fermament”, ha afegit.

Estèticament, el director no volia fer animacions dels dibuixos de Josep Bartolí, sinó mostrar-los a la pantalla per retre-li homenatge, al mateix temps que volia explicar la història a la seva manera i amb les seves creacions: “Es veu molt clar quins són els seus dibuixos i els meus”, ha considerat.

Sobre la tria de Sergi López, ha dit que, més enllà del seu talent, li va interessar “la triple cultura” catalana, espanyola i francesa de l’artista, i el fet que té una carrera important a França: “Era qui millor podia comprendre i interpretar aquesta noció d’exili”, ha dit, i entendre el sentiment d’algú que treballa en un altre país i sent la nostàlgia pel seu país perdut. Pel que fa a Pérez Cruz, ha dit que coneixia la seva música i que li va proposar fer tota la música de la pel·lícula. El resultat és que a més a més la seva veu acompanya el protagonista a tot el metratge a través de diferents personatges.

Sergi López: una història “brutal”

Per la seva banda, López ha detallat que no coneixia la història “brutal” del Bartolí i l’epopeia que va viure des de Barcelona als camps d’Argelès, Mèxic i la història amb la pintora Frida Kahlo. “És una història molt particular, “però alhora és una història més dels milions d’històries de dolor i de lluita per sobreviure davant de la guerra i davant del feixisme”, ha considerat.

Segons la seva perspectiva, és una història que s’explicarà moltes vegades “perquè hi va haver molta gent que va patir el Franquisme, la retirada i els camps de concentració de França”. Va acceptar el paper, segons diu, perquè “La història per moltes bandes em tocava”, si bé els seus avis van tenir la sort de no passar pels camps de refugiats, ha assegurat que se’n parlava molt. Per a López, la història de ‘Josep’ és un passat no tan llunyà, que ha construït tant la història francesa com l’espanyola i la relació amb la república, la democracia i les lluites “injustes”.

López ha considerat que l’Aurel també volia explicar aquest punt de vista que “a França no tenen tan clar”, i que amb “l’egalité, la fraternité i la liberté” sempre els ha costat, com a totes les societats, obrir els ulls a períodes de la seva història en què “van col·laborar amb els nazis i van jugar al joc del feixisme”, cosa que a França no s’ha explicat gaire. Si bé està clar que França va acollir els republicans, “està bé posar llum sobre aquest moment de la història que no va ser una acollida, sinó que va ser una altra presó”.

En aquest sentit, l’actor ha atribuït el desconeixement general sobre Josep Bartolí al fet que a França “la història negra del col·laboracionisme feixista” fa mal. A més, ha afegit que “segurament hi ha milions d’històries com aquestes, de persones anònimes”, tot i que ha assegurat haver-se quedat “parat” de veure com Bartolí, que havia exposat a Nova York, no sigui conegut.

Pel que fa als camps de concentració, ha lamentat que “és una història que es repeteix” i que es tracta de gent que fuig de la guerra. Per a l’actor, les persones s’acostumem de seguida a la vida tranquil·la i se senten amenaçades per qualsevol cosa que pugui pertorbar-la: “No sé on hem perdut aquest respecte per l’altre, el que arriba el diferent, i el mirall que diu que l’altre som nosaltres”, ha destacat. A parer seu, l’únic que es pot fer és acollir l’altre, i de vegades sembla que se’ns oblida”.

Una interpretació sense “cinema verité”

Pel que fa a la interpretació, López s’ha deixat acompanyar per Aurel, ja que és un tipus de pel·lícula “molt particular”, perquè “és un dibuixant que explica la història d’un dibuixant”. Per a López, el fet de posar-hi la veu no ha comportat fer “cinema verité” amb escenes en persona, sinó que el director va fer primer parlar els actors, i a partir de les seves interpretacions, va construir els dibuixos.

A banda, l’actor ha explicat que acaba de rodar a Grècia i li falten dos dies de feina a Badalona amb Proactiva Open Arms per acabar la pel·lícula ‘Mediterrani’ que explica la història de dos socorristes trasbalsats per la famosa foto d’un nen bocaterrosa ofegat en una platja europea: “Són la gent de Proactiva que van acabar creant Open Arms”. Una pel·lícula que pot considerar-se “del mateix”.

- Advertisement -