El Palau Robert ha inaugurat aquest dimarts l’exposició ‘Núria Feliu al Palau (Robert)’ que es podrà veure fins al 19 de maig. La mostra busca trencar amb la imatge de Feliu “com la tieta de Catalunya” i reivindicar els 50 anys de carrera musical. En un recorregut per cinc ambients, la mostra s’endinsa en la vida i obra de l’artista i aborda els seus orígens artístics, la seva eclosió i consagració, conreant tots els estils i sent part activa de la vida cultural i social del seu temps. Comissariada per Òscar Dalmau i amb un guió de Julià Guillamón, l’exposició repassa com el nom de l’artista singular es relaciona amb la reivindicació de la música viva, la defensa de la llengua, els moviment socials de barri i a la lluita antifranquista.
En una entrevista a l’Agència Catalana de Notícies (ACN), el comissari de l’exposició Òscar Dalmau ha explicat que la iniciativa repassa 50 anys de carrera musical de Feliu i que vol acabar amb la imatge de “tieta de Catalunya”. “Intentem reflectir tot el que ella va fer durant la carrera professional. Des del Mercat de Sants on interpretava en el seu primer escenari, la carrera teatral finals al salt a la música”, ha assenyalat.
Segons el comissari, l’exposició reivindica Feliu com a icona. Dalmau ha assenyalat que les generacions joves recorden Feliu en la seva darrera etapa professional quan cantava poc i es dedicava a recitar. “Hi ha qui només la veu amb la visió d’una col·laboradora de televisió”, ha lamentat.
L’exposició, que recrea un particular escenari on el visitant se sent entre bambolines, ofereix nombroses produccions audiovisuals, retalls de diaris, pòsters, fotografies, cartells i anuncis. Entre el material inèdit que s’hi pot veure hi ha programes dels arxius de Televisió Espanyola on es pot veure Feliu l’any 1971 cantant en anglès al costat del trio de Tete Montoliu o Núria Feliu cantant i tocant el piano, una imatge que es va repetir poc posteriorment.
La botiga familiar del mercat de Sants, on Núria Feliu ven llegums i conserves, és el primer escenari de l’exposició. En aquesta primera part de l’exposició es pot veure com Núria Feliu conrea des de ben jove el teatre amateur.
Amb la companyia Teatre Experimental Català treballa per normalitzar la llengua. Representa obres de Jean Cocteau i Albert Camus, entre d’altres, i n’estrena d’autors com Joan Brossa i Manuel de Pedrolo. Aquí coincideix amb actors que acabaran sent professionals, com Alfred Lucchetti, Nadala Batiste o Jordi Torras.
La primera part repassa el Donald Duc (l’ànec Donald sense k), el nom d’un grup de música ie-ie format per Josep Maria Serra (guitarra), Toni Soler (baix), Joan Comellas (piano), LluísGomis (bateria, que acabarà sent el bateria dels Sírex) i Núria Feliu, que hi canta entre 1960 i 1962. I és que Feliu va compaginar la música amb el teatre fins que el 1965 que deixa l’art dramàtic per dedicar-se a cantar professionalment.
La segona sala de la mostra s’endinsa en l’interès de Feliu cap al jazz, en una relació que va cristal·litzar en un disc mític i actuacions inoblidables. De fet, esdevindrà una gran dama del jazz. Un dels fets destacats és quan el 1965 Albert Mallofré presenta Núria Feliu a Tete Montoliu, que n’ha escoltat els primers discos, però que no la coneix personalment. Set anys més gran que la Núria, ja és un músic famós, que ha tocat amb grans estrelles del jazz.
A més de l’entesa musical hi ha una gran sintonia personal basada en el catalanisme, el Barça, l’ambició artística i la visió universal. L’abril de 1967, la Cambra de Comerç espanyola a Nova York organitza la Setmana de Barcelona. La cloenda es fa al saló principal del Waldorf Astoria, un hotel de luxe a Manhattan, ple a vessar de personalitats de la política, els negocis i la cultura dels Estats Units. Núria Feliu hi fa un recital memorable acompanyada al piano per Tete Montoliu.
A ‘musicals i cinema’ es presenta com Feliu es va interessar per les dues coses i va crear un públic nou per a la música en català, diferent del dels cantautors, que omple les sales de festes i els envelats de les festes majors. També que Feliu va fer adaptar en català cançons escoltades en musicals internacionals.
D’altra banda, a ‘Els gèneres populars’ s’explica el carisma i el paper cabdal en la recuperació dels gèneres populars als anys setanta i a ‘Diva i icona’ com l’artista va transcendir la música i va fer servir la seva popularitat per reivindicar la catalanitat, la música en directe o els valors de la vida de barri contra la gentrificació.
L’artista, coneguda a tot l’Estat, va participar nombrosament als mitjans de comunicació. Per exemple, Televisió Espanyola durant el franquisme li va dedicar un monogràfic tot i cantar en català.