Setmanari digital i cultural

Dissabte, 21 maig 2022

MÈDIA

El Sense Ficció de TV3 estrena aquesta nit ‘Josep’, sobre la vida del pintor Bartolí als camps de refugiats francesos

És l’estrena televisiva d’aquesta ficció que, partint d’una història real, documenta amb precisió el drama de l’exili i la postguerra dels exiliats republicans als camps francesos de refugiats. El film compta amb la veu de Sergi López i música de Sílvia Pérez Cruz.

|

Tv3 estrena aquesta nit a la televisió el film ‘Josep’, basat en la vida i l’obra real del dibuixant català Josep Bartolí. “Josep”, del també dibuixant francès Aurel, relata un episodi succeït el 1939 al mortífer camp de concentració d’Argelers, a la Catalunya Nord, on van morir milers de soldats i civils republicans exiliats després de la derrota. Els dibuixos que va fer allà Bartolí retraten la realitat dels camps amb tanta o més precisió que mil fotografies, de la mateixa manera que aquesta ficció dibuixada ho fa tan bé que qualsevol documental.

El protagonista d’aquest film, Josep –Josep Bartolí– passa la frontera dels Pirineus l’hivern del 39. El seu destí és la platja d’Argelers, un dels camps de concentració a la platja on els francesos van tancar els refugiats republicans que fugien de la venjança franquista. Josep, a més de soldat republicà en diversos fronts i batallons, antimilitarista, anarquista i aventurer, és dibuixant i artista, membre del Sindicat de Dibuixants Professionals de Catalunya.

“Josep” recull la seva experiència a Argelers en els pitjors mesos després de la derrota, quan els republicans eren la “xusma espanyola”, rojos “que es mengen els nens”, menyspreats i odiats a parts iguals pels policies que els vigilaven, i temuts per una població aclaparada per l’allau de fugitius republicans en un moment de màxima feblesa de l’estat francès, amenaçat pel començament de la Segona Guerra Mundial.

Els dibuixos amb què Josep retratava les misèries, els maltractaments i la crueltat de la reclusió als camps, on van morir de fam i malalties milers de refugiats catalans i espanyols són, junt amb la peripècia vital del personatge, descrita a grans trets, el fil conductor de la narració, la part real d’aquesta història. La part ficcionada és l’amistat de Josep Bartolí amb Serge, un jove gendarme pacífic i bonhomiós, superat per l’acarnissament que els seus companys practiquen amb els indefensos republicans derrotats.

Serge, a qui en la ficció coneixem ja de vell, al seu llit de mort, és qui explica al seu net la història dels camps de refugiats, a qui intenta transmetre el seus records i la seva admiració per la figura de Josep Bartolí, de qui conserva un dibuix. L’exgendarme, atret per la figura del misteriós presoner que dibuixa tot allò que veu als camps com a eina de memòria, s’hi aproxima amb timidesa per proporcionar-li, d’amagat, un petit quadern en blanc.

Josep, que malgrat els insults i maltractaments conserva intacta la dignitat i la voluntat de documentar allò que viu i veu, comparteix amb Serge la seva història, la seva filoso-fia humanista per damunt de tot i la seva recerca desesperada de Maria, la dona a qui estimava i que ha perdut en el camí de l’exili, embarassada d’un fill que no sap si ha arribat a néixer.

L’expressionisme descarnat dels dibuixos reals de Josep Bartolí mostra la colpidora realitat dels camps, mentre el meravellós treball d’Aurel converteix la narració fílmica en una vinyeta constant, amb tècniques de dibuix tradicional, sobri i auster, que ens arrossega, ens indigna i ens commou.

La música, adaptada i interpretada per la cantant i compositora Sílvia Pérez Cruz, que n’ha estat responsable, transmet la resistència d’aquells refugiats a la deshumanització, a ser carn d’oblit i de derrota. Tot el film, amb veus com la de Sergi López, és un exercici de memòria imprescindible, i també de resiliència.

De resiliència, perquè en Josep Bartolí, que va aconseguir sortir dels camps i conservar part dels seus dibuixos, va tenir una vida posterior tan interessant i agitada com l’anterior, que també veiem a “Josep”. Fugit a Mèxic, va viure una relació amorosa amb la pintora Frida Kahlo, i va continuar dibuixant. Allà va exhibir els dibuixos que després publicaria al llibre “Campos de concentración”, amb textos de Narcís Molins i Fàbrega. Va ser Molins qui havia demanat a Kahlo que l’acollís, i qui el va introduir en el cercle d’amics de l’exili -Anna Murià, Agustí Bartra, En-ric Adroher i Pasqual Gironella, entre d’altres-, la relació amb els quals va durar per sempre.

El seu exili va continuar a Nova York, on es va relacionar amb pintors de l’expressionisme abstracte i va formar part del grup 10th Street amb Willem de Kooning, Franz Kli-ne, Jackson Pollock i Mark Rothko. Com a dibuixant va triomfar a la revista Hollyday, va il·lustrar diversos llibres i va fer també d’escenògraf per a pel·lícules de Hollywood. Josep Bartolí va morir el 1995 a Nova York, amb nacionalitat mexicana i estatunidenca. L’any 1977 havia tornat a Catalunya per primer cop, on ja faria diverses estades i exposicions. Les seves cendres reposen al Mediterrani, on les va llençar, des de Premià de Mar, la seva esposa Bernice.

“Josep” va guanyar el 2021 els premis César i l’European Film Award a la millor pel·lícula d’animació, i també el premi de la Seminci de Valladolid a la millor direcció, i va ser, després de la seva estrena, una de les pel·lícules més taquilleres a França.

Publicitat