06.12.2014
Raquel Santiago | Barcelona
[dropcap]L[/dropcap]a cita obligada de divendres 5 de desembre va ser l’estrena del nou musical d’Àngel Llàcer i Manu Guix, un tàndem que funciona i que ens té molt ben acostumats a la feina ben feta. En aquesta ocasió, han aprofitat el recent 70è aniversari de l’obra més traduïda d’Antoine de Saint-Exupéry per a retre un homenatge al seu protagonista: el Petit Príncep.
Amb una escenografia senzilla, recolzada amb un ús adequat i molt efectiu d’elements audiovisuals, Llàcer (director de l’espectacle i aviador/narrador) ens explica el conte talment com quan la mare ens el llegia abans d’anar a dormir, sense deixar-se’n cap detall, cap personatge, cap cita de les que han passat a la història. I tot això en poc més d’una efímera hora.
Els números musicals, que no tenen res a envejar a les grans produccions de Londres o Nova York, transmeten l’essència de cadascun dels personatges amb un bon equilibri entre l’humor (tot arrencant més d’una rialla del públic adult amb petits gags amagats a les cançons) i el respecte que una obra d’aquesta alçada requereix. Obra que de ben segur tots els joves d’una certa generació tenim al cap en format cel·luloide, on un fantàstic Bob Fosse (la serp) inventava el pas de ball que anys més tard Michael Jackson adoptaria i batejaria amb el nom de “moonwalk”. Àngel Llàcer ha fet molt bé de presentar-nos la serp sense personificar, tal com Saint-Exupéry la va dibuixar. Sí que personifica, en canvi, dos dels personatges més significatius de l’obra: la rosa (Elena Gadel) i la guineu (Marc Pociello), que broden els seus papers fins al punt de fer-nos creure que són una flor i un animal. Una altra gran sorpresa per a l’espectador és Xavi Duch (el vanitós, entre d’altres), qui ens regala un ventall de registres histriònics espectacular.
El caire crític que requereix una ressenya de les arts escèniques m’obliga a ressaltar, també, allò que no ha acabat de funcionar: deixant de banda problemes tècnics que tindran resolts per a les properes funcions, i errors humans que tota estrena comporta, he de dir que, com a amant d’El Petit Príncep que sóc, no he entès la necessitat d’inventar-se un altre fanaler al cinquè planeta. El planeta del fanaler, segons ens diu el llibre, “Era el més petits de tots. Només hi cabien un fanal i un fanaler”. El número del fanaler, de fet, és el més justet de tots: perquè incorpora aquest canvi narratiu innecessari (l’única finalitat del qual sembla evident que és donar un altre paper a l’Elena Gadel), però sobretot perquè no s’entenia ni una paraula del que cantaven.
No puc acabar sense dedicar un paràgraf al Petit Príncep, qui ha viatjat per la galàxia fins a arribar a la sala Barts de Barcelona per a cantar, ballar i riure amb l’Àngel, l’Elena, el Xavi, el Marc i el públic de totes les funcions, fins a diumenge 11 de gener, que marxaran a casa, com vam fer nosaltres divendres, amb un somriure al cor i buscant entre les estrelles l’asteroide B 612.
Direcció | Àngel Llàcer
Sala Barts (Av. del Paral·lel, 62)
Del 5 de desembre a l’11 de gener