Divendres, 28 gener 2022

ACTUALITAT

La correspondència personal de Teresa Pàmies veu la llum per rubricar el centenari del seu naixement

Sergi Pàmies custodiava bona part de les cartes de la seva mare, testimonis "d'un temps" i del seu tarannà

|

L’any Teresa Pàmies va arrencar el 2019 coincidint amb els 100 anys del natalici de l’escriptora de Balaguer i clou ara, just quan fa una dècada de la seva mort, amb la publicació d’un recull inèdit de cartes personals i professionals. Sota el títol ‘M’agrada escriure. M’agrada rabiosament’ (Departament de Cultura) s’hi agrupen una selecció de 32 cartes d’entre els anys 1938 i 2002 enviades a amistats i familiars, a escriptors, editors i fins i tot als censors de la seva obra amb qui “dialogava” per salvar-la. El llibre constitueix una aproximació a la Història “a través de la petitíssima història en minúscula que és la correspondència”, opina l’escriptor i fill de l’autora Sergi Pàmies, que durant anys ha custodiat moltes de les missives.

Aquest volum recull una mostra dels centenars de cartes personals i professionals de Teresa Pàmies. A més de de trenta-dues cartes, inclou també un pròleg per Sergi Pàmies i una introducció per Montserrat Bacardí, l’editora i curadora d’un llibre que veu la llum més tard del previst degut a la pandèmia. L’obra es presenta aquesta setmana a Sabadell, s’inclou dins del programa de commemoració de l’autora i significa l’inici de les activitats del programa Sabadell Capital de la Cultura Catalana 2024.

Pel fill de l’autora, la publicació del llibre és el “xupito final” a la commemoració, i un complement bo per aquells lectors i/o persones “ja interessats” en la figura de la seva mare. Pàmies considera que la correspondència concentra “tota la seva capacitat de lluita, de compromís, de fidelitat a les persones i a les seves idees, tot barrejat amb tocs d’intimitat com les esplèndides cartes al fill gran”.

Portada del llibre ‘M’agrada escriure. M’agrada rabiosament. Cartes (1938-2002)’, de Teresa Pàmies.

La selecció també permet fer-se càrrec del ventall de temes que Pàmies tractava en les seves cartes, començant per “l’aclaparadora” correspondència familiar, apunta Bacardí, pròpia d’algú que va estar més de trenta anys a l’exili. Hi ha un repertori de raons d’escriure cartes, hi afegeix Pàmies: “Amistat, proximitat, afecte, però també professionals, d’intendència, o sobre la censura. És una manera d’explicar la història en majúscules a través de la petitíssima història en minúscula que és la correspondència, diu.

Correspondència conservada

Pàmies ha custodiat bona part de la correspondència de la mare, ja des d’abans de la seva mort, i ara s’hi ha capbussat per l’interès del comissariat de l’Any Teresa Pàmies, la qual cosa agraeix. La selecció de 32 exemples per al llibre inclou, no obstant això, una bona colla de missives que no estaven en possessió de la família i que Montserrat Bacardí ha anat localitzant en indrets com l’Arxiu Nacional de Catalunya, la Biblioteca de Catalunya o a l’estatal Arxiu General de l’Administració, a Alcalà de Henares.

Pàmies i Bacardí coincideixen a dir que la virtut del llibre no són ni revelacions ni “sorpreses” amagades en la correspondència, si no més aviat el testimoni d’un temps i de la personalitat de la seva autora. “Ens hem pres la llicència [de publicar-ho] tant perquè la meva mare era una bona escriptora de cartes, com perquè no hi ha res que atempti contra la seva intimitat”, exposa el fill.

L’editora, al seu torn, hi detecta “voluntat d’estil” més enllà que les cartes fossin personals o professionals. Particularment, en les cartes que s’enviava amb escriptors. Sergi Pàmies fa notar a més que la correspondència, com a tal, tenia una dimensió “més solemne” que les formes de comunicació actuals, cosa que afegeix interès “gairebé antropològic” a la seva publicació.

Teresa Pàmies escrivia les cartes sempre amb còpia (de paper carbó o ceba). A banda de per tenir constància que les havia enviat, això “també era una forma de recordatori del que havia expressat, “una consciència de la pròpia transcendència”, afegeix Pàmies sobre l’oportunitat que la correspondència vegi la llum. “M’agrada pensar que quan ens va deixar les coses ho feia per alguna cosa”, deixa anar el fill de l’escriptora.

Un gènere “mort”

Sergi Pàmies també destaca el valor documental de la correspondència, com a “gènere anacrònic, mort” a dia d’avui. “Molta gent ignora el seu valor, però és una manera d’explicar la Història en majúscules a través de la petitíssima història en minúscula”, defensa. “Accedim a un tipus de comunicació que té valor d’explicar la història amb les paraules i mètodes que es feien servir en aquell moment; estem parlant gairebé d’antropologia de la comunicació”, rebla el periodista.

Un darrer al·licient del recull és, per a Bacardit, que ajuda a entendre tota una època del món literari català. L’editora destaca com les cartes són testimoni d’uns anys de “professionalització” dels escriptors a casa nostra, però també complementen amb mirada femenina un univers–literari i en general- molt dominat pels homes.

Publicitat