Setmanari digital i cultural

Dilluns, 30 gener 2023

Entrevistes

Pilarin Bayés: «Sempre m’ha agradat molt que Catalunya pogués desenvolupar la seva personalitat d’una manera lliure»

|

Publicitat

Dibuixant compromesa amb el seu país. Tota una vida dedicada al dibuix i més de 920 llibres publicats, on destaquen entre d’altres títols “El Zoo d’en Pitus”, “Mal a la mà…i mal al peu” o “Les colònies d’estiu”. Va rebre la Creu de Sant Jordi l’any 1991 i la seva ciutat natal, Vic, li va concedir el 2011 la Medalla d’Or de la ciutat.
La Pilarin té 80 anys i una vitalitat que ja voldríem molts.

On va néixer? Sempre ha viscut al mateix lloc?

Vaig néixer sota el campanar de la catedral de Vic, just quasi acabar la guerra. No he viscut sempre al mateix lloc, allà hi vaig néixer, però després vaig viure una temporada a Barcelona pels estudis i quan em vaig casar vam venir a viure a les afores, però en aquell barri hi vaig viure molts anys.

Com va ser la seva infantesa?

El país era un país tristot. Espanya de postguerra: molt Espanya i molt de postguerra, amb moltes dificultats econòmiques generalitzades, perquè gairebé tothom, d’una manera o altra, ho vivia, i anàvem una mica prims.

A l’escola ja dibuixava?

Des d’abans d’anar a l’escola. Dibuixava com una boja tot el dia, m’agradava molt. Com que era la postguerra, fèiem els dibuixos a darrere dels papers de propaganda, esqueles,… no gastàvem amb llibretes noves per fer dibuixos, sempre aprofitàvem els papers, sobretot els de propaganda perquè solien ser bastant bons.

En quin moment va descobrir que volia ser dibuixant?  

Quan va ser hora de triar una cosa per estudiar, jo figurava que a l’escola era una mica bona com a redactora, però vaig entendre que quan m’hi posava feia el paper, però no era el que m’agradava. Però dibuixar i pintar si que m’agradava i llavors vaig estudiar belles arts.

Quins són els seus referents?

Els meus referents, consideraria molt referent meu, el dibuixant del petit Nicolau, el pintor Brueghel el vell i també, encara que el vaig conèixer molt més tard, quan jo ja era professional, també m’agrada molt Hergé, el dibuixant de Tintín i la Mercè Llimona també era una dibuixant que m’agradava moltíssim.

Quines diferències hi ha entre dibuixant i il·lustradora?

Dibuixant és molt genèric, és una persona que parla amb bels contorns i un il·lustrador, és una persona que il·lustra un text, sigui científic, poètic, etc. El dibuixant és molt més genèric: pot ser dibuixant de vàries especialitats: mapes, estampats…

Quantes il·lustracions ha fet? En porta el compte?

El compte no el porto perquè aviat arribaré els 1.000 llibres (espero arribar-hi al setembre) i compta que cada llibre té una mitja de 16 o 17 pàgines. Això sense comptar cartells, dibuixos de personatges (jo crec que n’he fet entre un milió), d’encàrrecs, etc.

Guarda tots els seus dibuixos?

No. Guardo una proporció petita perquè els dibuixos moltes vegades son un regal o algú te’ls compra per alguna cosa o els de les editorials (els dibuixos de fer llibres si que els guardo, perquè els retornen). La veritat, és maco tenir els originals dels llibres, un original sempre té alguna cosa que el llibre imprès no ho té, té moltes vessants l’original i d’originals en tinc moltíssims (13.000 aproximadament).

Recorda quina va ser la primera feina que va tenir?

La primera feina que vaig tenir va fer ser per una empresa que feien llums pels carrers. Per mi va ser un honor molt gran.

Com van ser els seus inicis? Canviaria alguna cosa, si pogués?

Home, es clar, era una època que tot era difícil i complicat, però potser tenir alguna dificultat amb la feina t’ajuda a estar molt atent amb el tema i potser dir que més que un inconvenient, és una espècia d’alerta per no deixar-te caure en la vagància.

El primer encàrrec que vaig fer va ser amb Cavall Fort, però vaig tardar com un any en fer-lo. Vaig tenir una mica de disgust i vaig pensar que no era prou bona, però a la vida surten dificultats i val més que l’entonem amb esperit positiu.

Foto: Toni Anguera

Què va significar per vosté realitzar les il·lustracions del llibre de Sebastià Sorribas “El Zoo d’en Pitus?

Em va fer molta il·lusió perquè era el meu tercer o quart llibre. En Sorribas per mi era un autor d’una certa importància i em va agradar moltíssim treballar per ell. És un text molt emocional, mot bonic i vaig treballar molt contenta i molt feliç i no ho podré oblidar mai. És un dels millors textos amb els que he treballat.

Quina relació tens amb la Roser Capdevila? 

Una relació de companyerisme i admiració. Admiro moltíssim la seva feina. Jo penso que les dues ens alegrem quan a l’altra hi ha un tema que li va bé, penso que en aquest sentit tenim molt companyerisme.

I jo professionalment l’admiro molt. Ella ha fet una carrera internacional, sens dubte la més brillant del dibuix català, des del punt de vista internacional. En aquest aspecte l’admiro moltíssim.

Parleu de feina amb la Roser?

Sí, a vegades parlem de feina. De fet, la Roser em va convèncer perquè fes servir aquarel·les. Primer pintava amb tinta xina, però quan vaig tenir els nens vaig passar-me als llapis i la Roser va dir-me que treballés amb aquarel·la perquè el llapis és molt entretingut i tenia tota la raó.

A vegades comentem els temes de perspectiva i de moltes més coses professionals, sí.

Vau patir la censura en algun moment?

En algun moment sí. En temps del franquisme, per exemple, una vegada ens van voler prohibir un llibre perquè deia que Einstein s’havia divorciat. Era un llibre que ja estava imprès i a punt de sortir, però al final el van prohibir, era obra de la censura.

Vosté ja ho era o s’ha tornat independentista?

M’hi he tornat. Sempre m’ha agradat molt que Catalunya pogués desenvolupar la seva personalitat d’una manera lliure. M’agradava que una part del país tingués una personalitat pròpia, però després s’ha vist que això no era possible i per això vaig pensar que era millor marxar del país, sempre pensant de manera democràtica i si ho vol la majoria.

En algun moment li han tancat les portes pel fet de ser independentista?

Pel de ser “indepe” i pel fet de ser catalana. Per dir un exemple: una vegada em van trucar del “Ministerio de Trabajo” i em van dir “ens hem enterat que ha fet molts llibres” i ja els vaig veure venir i li vaig dir “li adverteixo que els llibres els he fet en català” i em van dir “ya la volvermos a llamar” però no van trucar mai més. Jo penso que el català és una llengua més, però ells no van voler trucar, ells sabran per què. Si un llibre perquè estigui en català no ha de tenir premi, tu sabràs..

Se sent estimada per la gent?

Em sento molt més estimada del que mereixo. La gent és molt bona gent. És veritat que he dibuixat molt, he fet molts llibres (que molts han arribat a molta gent), però el retorn que he tingut de la gent, per mi ha set molt valuós i inesperat perquè jo no hi comptava amb això, però la gent ho reconeix i que t’expliqui les coses i les seves experiències o que els hi has recordat un llibre de quan eren petits… Per mi això és molt bonic.

Què li fa feliç?

Dibuixar em fa molt feliç. Trobar-me pel carrer que em diuen “jo quan era petit em llegia els teus llibres i ara els meus fills també”, però també m’ho fa menjar un gelat, sentir una música que t’agradi, veure com neixen els nets… La vida és plena de moments de tot, però si mires de valorar-los tots, n’hi ha de molt bons.

I quin és el secret de la seva vitalitat?

Això jo penso que deu ser una cosa genètica. Tots els meus avis van viure bastants anys, la meva mare va viure fins a 97 anys passant els últims mesos la mar de bé. Jo penso que és genètic i la il·lusió de tenir una feina i d’alguna manera no haver acabat el que havies de fer a la vida i això crec que penso que dóna una mica de corda per dir “mentre pugui aniré tirant”. Ha d’arribar un moment en què dius “s’ha acabat” però quan arribi aquest moment crec que me n’adonaré.

Quina música escolta la Pilarin? 

N’escolto alguns de moderns com Els amics de les arts, Blaumut o els Manel o en Quimi Portet (bé, no estic del tot segura que aquest sigui modern), però dels clàssics, Lluís Llach i la Maria del Mar Bonet, aquests m’agraden moltíssim.
I això que hi hagi escoles de música, trobo que amb això hem guanyat moltíssim i han sortit músics molt més ben preparats que abans.

De qui li agradaria fer una caricatura i de qui no? 

Jo no sóc molt bona fent caricatures, però fa molts anys que tinc la il·lusió de fer la Joséphine Baker que era una ballarina, cantant i actriu. Va reunir molts nens i volia que aprenguessin a viure en pau i per mantenir això, feia moltes actuacions, però per fer les actuacions bé volia estar molt prima, però les coses per estar primes, en aquell temps, eren bastant bèsties i es va morir. Jo crec que era una heroïna del nostre temps, diguem.

Bé, la caricatura té un gran avantatge i és que la pots fer de forma amigable o no.

M’agradaria fer la d’un padrastre o d’algú que s’ha portat malament de moltes maneres. De Hitler, Stalin, d’en Franco els he tret dient que jo els trobava dolents, però no em fa angúnia dibuixar-los, però hi ha algun temes que m’empipen una mica més i són els que m’agradaria caricaturitzar.

Quin consell donaria a aquells i aquelles que vulguin seguir els seus passos per ser dibuixant?

Que treballin molt, que mirin molt el que fa l’altra gent (no per copiar, sinó per agafar idees inclús del que no vols fer), mirar les obres dels grans mestres (mirar-les és com anar a la seva classe magistral, sempre t’ensenyen alguna cosa, per tant mirar Picasso, mirar Dalí,.. sempre t’ensenyaran alguna cosa), mirar antics, perquè per mi el tema d’art antic em sembla que tenien molt potencial. Treballar molt i esforçar-se. Mai pensar que has arribat a la perfecció, sinó pensar que sempre ho pots fer una mica més bé.

Seguiu-nos a: