El conjunt ebrenc celebra 20 anys amb un disc doble amb noves cançons, versions pròpies i una antologia del grup
ACN
[dropcap]N[/dropcap]o és fàcil trobar un grup de música tradicional que acumuli 20 anys de trajectòria ininterrompuda, tampoc un conjunt de les Terres de l’Ebre que s’erigeixi en referent d’un estil musical. Amb Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries es compleixen les dues premisses. Per celebrar-ho han publicat el disc ’20 anys’, amb cançons noves i “crònica social” d’actualitat, algunes versions de temes emblemàtics i, per si fos poc, una selecció antològica de temes del grup. Els ebrencs accepten la condició de degans de la música d’arrel del país, sempre i quan quedi clar que n’han estat uns renovadors, i mai uns “puristes”. I ara que la gent “comença a gaudir” de la música tradicional no pensen deixar-ho.
Com es plasmen 20 anys en un disc?
Artur Gaya (Quico el Célio): És un disc molt lliure. Després de 20 anys intentant donar a conèixer una sèrie de coses, com que la Jota també és catalana o que la música tradicional tornarà a ser popular quan el poble la faci seva….Ara teníem ganes de fer un disc de celebració, amb versions noves de temes que ens venia de gust i cançons noves amb coses que teníem ganes de dir. Hi ha agraïment, reivindicació de territori i hi ha també un cert to íntim. Està dirigit tant a gent que ens ha seguit com a algú que no sàpiga res de nosaltres perquè es pugui fer una idea bona del què ja hem fet i , molt important, del que continuem fent.
És, doncs, un àlbum fet expressament per aquest aniversari, completat amb versions de temes antics?
Jordi Fusté (el Mut de Ferreries): Vam decidir fer-lo coincidint amb aquest aniversari. Hi ha un component important d’agraïment, reconeixem que tant de temps no hauria estat possible sense la gent que ens ha seguit. El nostre principal orgull és quan acabes un concert i veus el somriure de la gent. I bé, seguim aquí, amb cançons noves i una antologia de temes que hem triat de tots els nostres discos.
La reivindicació de les Terres de l’Ebre -i la ‘identitat ebrenca’-, la catalanitat o les desigualtats socials apareixen a les cançons noves. Ara com fa 20 anys.
A.G. : Nosaltres sempre hem fet crònica social. En aquesta crònica, quan cal es reivindica i quan cal se celebra. Evidentment amb tot el que està passant els últims anys, com el moviment dels Indignats, havia d’aparèixer. La gent de baix està com estava fa 150 anys i els de dalt estan a dalt. I diem que aquesta no és una crisi, és una estafa molt gran que la paguem els de sempre treballant mentre els de dalt només compten els diners que van robant.
Amb l’estètica d’ahir diem coses que puguin interessar avui i que la gent es faci seva aquesta música. La música que nosaltres fem, d’arrel, era popular perquè explicava coses que interessaven a la gent, i això és el que intentem fer.
Les Terres de l’Ebre segueixen sent la gran ‘maltractada’ de Catalunya?
A.G. : Bé, una de les coses que hem guanyat en aquests 20 anys és el coneixement i l’estima per part de la resta del territori. Han passat de ser la gran desconeguda a una terra volguda i estimada. Per algunes raons, algunes de les quals no bones com el transvasament de l’Ebre, ens hem donat a conèixer. Nosaltres tenim molt en compte que aquesta petita batalla per salvar el Delta (que encara no s’ha guanyat del tot), es va començar a guanyar quan la gent de Catalunya va ser conscient que l’Ebre també era seu..
Amb les administracions és diferent. Seguim sent un territori on no hi ha els transports públics necessaris. Probablement molta gent del país no sap que allà molta gent no té el transport públic per anar a treballar… Són coses que passen cada dia, més enllà del que ha passat ara amb els terratrèmols, que és un fet -esperem- puntual. Però aquestes agressions que patim són que el millor de la nostra terra s’ho han volgut endur i ens han volgut posar allò que no vol ningú. Aquesta constant es va repetint…
Us sentiu més acompanyats ara o fa vint anys ?
J. F. : En aquests anys també s’ha fet més visible la música tradicional i, com qualsevol música, les coses s’han barrejat. Nosaltres mai hem estat uns puristes sinó uns renovadors. I explicar mitjançant la música un missatge, amb humor i part teatral que és un tret indiscutible del que fem. I sí, la música d’arrel ara està més viva que abans, perquè tot és vàlid mentre que arribi a algú.
A.F. : S’ha fet un pas endavant i és que ara la gent comença a gaudir amb la música d’arrel, a venir als concerts perquè s’ho passa be, i això és essencial. Durant molts anys la gent venia amb la idea que aquesta música s’havia de recuperar i conservar perquè forma part del patrimoni, i això ha canviat. En aquest moment és quan surten coses amb més esperit crític, hi ha més varietat, s’està començant a normalitzar.
J. F. : Nosaltres hem fet el nostre camí, hem anat al nostre ritme. Mai hem tingut una promoció espectacular ni hem estat ídols de masses. Però estem contents del nostre camí, d’haver-lo fet i de seguir-lo fent. I mentre la gent a qui dediquem aquest disc segueixi venint als concerts…
Fins a quin punt ha ajudat en la vostra trajectòria el festival Tradicionàrius i en Jordi Fàbregas?
A. F. : Hem de dir que ens van estirar bastant. Recordo que el Jordi Fàbregas (director del Tradicionàrius) ens deia: “Ei, a veure quan a l’Ebre us llanceu perquè allí teniu coses molt importants a dir musicalment”. I de fet, les trajectòries han estat paralel·les. Tan bon punt es va crear Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries ens va cridar per actuar. I des del primer concert que vam fer a Barcelona en aquell petit teatret de Gràcia hi va haver un abans i un després. Se’ns van obrir totes les portes. Això ho tenim molt clar i per això des de llavors hem mantingut una relació fantàstica, i per molts anys que la puguem mantenir.
La recuperació de la jota catalana és el vostre gran llegat. Hi esteu d’acord?
A. G. : Com que hem tingut la sort de recórrer Catalunya en poc temps hem estat una mica portadors d’aquesta idea que al país hi ha altres músiques. No ens ho havíem marcat com a objectiu, però fa un parell d’anys es va declarar la Jota com a música nacional catalana. Aquest extrem ens és igual, però sí ens preocupava el reconeixement.
J. F. : La Jota és una música que s’encomana ràpid gràcies a les tornades que tothom coneix, però a més te la virtut que entre una i altra tornada tu pots explicar històries. I aquesta història és absolutament personalitzable i pots parlar de qualsevol cosa perquè encaixa amb qualsevol tema. Aquí està el poder d’aquest gènere, que és una arma pacífica per poder explicar el que vulguis.
