El pròxim dijous 4 de març s’estrena a la Sala petita del Teatre Nacional de Catalunya l’obra de la companya la Calòrica “De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda”. La companyia, nascuda ara fa quasi 10 anys, en aquesta ocasió ens ofereix la seva visió sobre el canvi climàtic, i ho fan a la seva manera com ho fan sempre als seus espectacles, al més pur estil calòric. Hem parlat de la vida, de televisió i de teatre amb un dels seus actors, l’Aitor Galisteo-Rocher.

T’hem vist a la sèrie de TV3 “Com si fos ahir ” en el paper de Gabriel i també al teatre, però qui es realment Aitor Galisteo-Rocher?
Mai no se m’ha donat bé definir-me, segur que si preguntes als Calòrics t’ho claven. Jo què sé…

Què ens trobarem si anem al TNC a veure la vostra obra?
Ai! El TNC. Si veniu al TNC us trobareu una obra que parla sobre el canvi climàtic. Així en general. Lluny però de moralines, promès.

Com vau triar el títol? És assembleari l’elecció del títol?
A La Calòrica tot és assembleari. Fins i tot l’elecció del paper de vàter que es compra pel local d’assaig.

Quines coses son per a tu una merda?
Ui! N’hi ja tantes de coses que per mi són una merda… Per on començo? En tinc de més quotidianes i en tinc de més universals… La merda més gran és el sistema en el que vivim. Un sistema que sobre el paper segurament sigui meravellós (ho dubto), però que a la pràctica esdevé un sistema injust. Favorable per pocs i desfavorable per la majoria. Fabricat per uns quants i bo per aquesta mateixos. La merda més gran és la manera en què ens hem deixat enredar signant un contracte que en principi ens oferia comoditat, que ens ha fet creure que estàvem bé. Segurs. Però que estava ple de clàusules perilloses i construït sobre fonaments fets amb pals de fusta. I mentre hi ha prosperitat qui es mira les clàusules? Però quan van maldades paguem els de sempre. De qui és la culpa?

Com neix la companya la Calòrica?
La Calòrica va sortir d’un taller integrat de l’Institut del Teatre de Barcelona. Vam crear l’espectacle “Feísima enfermedad” i “Muy triste muerte de la reina Isabel I”. Va ser el projecte de final de carrera i d’allà vam passar al Versus Teatre.

Amb quin adjectiu definiries els espectacles de la companya?
Sempre diem que fem teatre d’escudella (versió oficial). La de debò te l’explico un altre dia.

Has pensat en tornar a dirigir “Desapareguts”, el musical?
El Desapareguts, quins records! Tot amb un pressupost de menys de 2 euros. Quins records! Doncs sincerament et dic que si. Que m’encantaria tornar-lo a dirigir. Era un projecte amateur amb molt de potencial. Divertit i fresc.

Què t’agrada més, actuar o dirigir?
Actuar m’agrada. Dirigir ho vaig fer fa molt de temps i ara em torna a sortir la dèria… A saber, potser hi torno!

Com veus la crisi del sector cultural degut a la Covid-19?
Doncs la crisi Covid en general és una basura. Ara farà un any de tot plegat i la veritat és que els meus pensaments sobre el tema han anat canviant. El sector cultural està tocat, però ja ho estava. La pandèmia l’ha acabat de rematar. Tot i que, ara per ara, em preocupa més el sector de la restauració. Aquest sí que està tocat de mort. La gestió de la crisi Covid ha estat pèssima. Sembla un gag dels germans Marx, però mal fet! Jo no sé si ho hagués fet millor però, segurament no, i per això em dedico a la ficció i no a governar un país.