El seu nom és Jordi però molts el coneixen pel seu alter ego artístic; Suero de Caca.
Com ell mateix diu, el personatge Suero de Caca és el major grau d’exposició pública que ha assumit mai. En Suerito està present a les xarxes, ja que la majoria del seu públic és argentí i recentment està començant a provar d’obrir-se camí a Barcelona. El seu perfil d’instragram és @Suero_de_caca, i a més, amb un format molt d’anar per casa, ens explica tot fent un ”cigarret” diguem-ne, anècdotes molt divertides al seu canal de  Youtube on el podreu seguir i conèixer millor el seu humor.
El seu somni seria tornar a viure d’explicar les seves misèries a través de l’humor, però si no hi ha padrins en aquest món la cosa està molt malament…

Qui s’amaga darrere de Suero de Caca?
Em dic Jordi, pero Suero de Caca és el major grau d’exposició assumit mai.
Suero sóc jo, un homosexual que viu entre dues terres, que no entén la vida, que fuma cigarros de la risa i que tracta de donar contingut online i funcions que no són més que les meves reflexions i moments de confusió mental gravades o representades. És una mica veure’m tal com sóc, perquè totes les emocions les visc com si estigués de pepa en una festa, bé, fumo… Jo crec que hi ha moltes Sueros de Caca al món, només sóc una mostra més de com de malament ens gestionem emocionalment i com la vida, la precarietat i la confusió ens fa ser princeses Disney assalariades i frustrades amb la vida i els ”Colónboys”, que per a mi serien els homes que passen per la vida d’una per colonitzar i saquejar la poca autoestima que ens queda i al final acabem davant d’un mirall rapant-nos el cap com una pobra Britney del 2007.

Com definiries el teu humor?
Una Shoppenhauer morena amb dues targetes de crèdit, argentina i catalana, endeutades fins al coll i amb una sexualitat molt molt confusa i darks.

Creus que esta tot inventat en el món de l’humor?
No, en tot cas l’humor actual de Catalunya reflecteix el nivell de privilegi dels humoristes de sempre, homes, heteros, aspirants a Broncanos que un cop aconsegueixen llocs, els amortitzen fins la sopa… Bé, fins la sopa o fins donar el relleu a amics i amigues i així repetir fins a l’extremunció la mateixa endogàmia. Hi ha moltes coses noves, molts humors nous a travessant el món de sud a nord que no arriben perquè aquí els quatre simis que hi ha porten anys amb la mateixa cadira i l’under no pot arribar mai enlloc.
A mi l’humor dels seyoros aliats que van pels bars de Barcelona dient burrades misògines però que després es renten la cara quan entren a TV3 no em fan gràcia, gens.
Penso: un altre home fent acúdits d’hetera bàsica i ocupant llocs que podrien ser per a aquesta o l’altra.

Culturalment, i en l’humor, seguim als any 90 en aquest país. De veritat que l’endogàmia és massa i és incompatible amb experimentar i aportar en l’humor. Catalunya i l’Estat Espanyol encara és una terra de cuñaos. Semblo top diosa eh dient això, però no nada que ver és que em fa molta ràbia i molta pena al mateix temps.

Es difícil fer-se un nom en aquest món?
Sí, aquí sobretot pel tema endogàmies com et deia. A Buenos Aires no em va costar tant però també hi tenia bones amigues.
És difícil perquè en comptes de cooperar i fer comunitats ens comportem com unes pasivoagressives entre nosaltres i ens mosseguem les tetes les unes a les altres aquí a Barcelona per a veure qui té més èxit. A l’Argentina no era així, però segueixo esforçant-me per poder contribuïr a escombrar una mica aquesta caspa individualista horrible que tenim aquí (Espero).

I quins son els teus referents humorístics?
Referents humorístics són des del perfil nou de grinder del teu ex traient múscul ridiculíssima donant match, fins als personatges de Juana Molina, Capusotto o les amigues que han fet comèdia amb tu i t’han ensenyat. Molta gent argentina.

On t’agradaria arribar com a comediant?
A viure del que faig. Que trist i que bàsic… Això i sortir en marquesines per amargar-li el dia a la gent que no em cau bé.

El fet de fer humor sobre les teves experiències et serveix com a teràpia?
Hahahaha! Mira, sí. Tinc un gag sobre el tema. De fet m’encanta aprendre sobre mi quan faig humor, i de les meves experiències. Algun dia m’agradaria sortir en un cartell al carrer del meu ex anunciant un show. No demano més, i es morirà de ràbia i jo en plan “yas, jodete”. Ja veus de que em serveix.

Ja que en aquest país anar a teràpia encara és tabú i surt per un ull de la cara, pujo a un escenari o em gravo i ric. Realment veig que això és el ”primer món” i veig un munt de gent sense accés a la teràpia o al dentista, això sí, després fem acúdits d’Amèrica Llatina però allà a ningú se li acudiria pagar 2000 euros per estudiar o arreglar-se la boca perquè t’ho cobreix l’estat. Ah! i tothom fa servir el bidet, a Buenos Aires, després de fer caca, i aquí no, aquí tothom va amb crostetes pengim penjam.
Jo tinc depressió, ansietat, fumo maria i tinc perfil al grinder. Sóc un combo perfecte per a fer humor mentre faig teràpia.