Rosa dels Vents iniciarà una col·lecció d’història moderna de Catalunya, coordinada per Agustí Alcoberro i titulada ‘Dies que han fet Catalunya’, que buscarà recuperar els dies més transcendents que permeten explicar i recuperar la història d’un país. Els dos primers títols a publicar-se seran ‘La bullanga de Barcelona’, de Jordi Roca i Núria Miquel, i ‘La vaga dels tramvies’, de Francesc Vilanova. L’editor Joan Riambau ha detallat que la idea és fer una col·lecció oberta, que permeti revisitar els 300 anys d’història moderna de Catalunya, des del 1714 fins a l’1 d’octubre del 2017. “És el marc en el qual ens movem”, ha detallat l’editor, que preveu publicar en total quatre títols l’any.
Riambau ha dit que la col·lecció té referents en altres països, amb precedents a Itàlia, França i Alemanya, en una tasca que Taurus fa a l’estat espanyol. Segons Alcoberro, ‘Dies que han fet Catalunya’, se centra en la Catalunya moderna i cerca els dies que han constituït Catalunya des del vessant nacional i social. Riambau ha detallat que els dos títols que inauguren la col·lecció són “importants” perquè fan servir les eines de la història “per entendre el moment actual”. Després d’aquests dos volums inaugurals, l’editorial en publicarà dos més que té en marxa: ‘La desfeta’, de l’11 de setembre de 1714, que signarà Alcoberro, i un altre de Giovanni C. Cattini, ‘Els fets de Prats de Molló’.
Reflexions profundes i causals
Alcoberro ha celebrat que tenen una possible bateria de dies a relatar i ha detallat que aniran precisant aquests volums a mesura que puguin analitzar com funciona la col·lecció. Ha defensat que en el seu conjunt la col·lecció retornarà sobre la història com a noció de relat. “Hem buscat atreure de nou el lector a través de la narració de l’esdeveniment, que no quedi res sense explicar i sigui possible reconstruir els fets”, ha detallat, cosa que els ha de permetre entrar en una reflexió més profunda i de tipus causal.
Pel que fa a la selecció de dies històrics, Alcoberro ha assumit que tothom està “empatxat” de la consideració constant de dies històrics, però que des del seu àmbit d’investigació poden fixar determinats moments que han suposat un punt d’inflexió i un “canvi significatiu” en algun sentit, i que són dies històrics. Ha esmentat d’altra banda l’existència de dies commemoratius, i ha apuntat que encara és més interessant el concepte de “dies que han construït memòria col·lectiva”. Per a ell, la memòria tot i ser una facultat individual, està travessada per fets que “ens han modificat globalment com a societat” i han provocat un canvi significatiu.
L’historiador ha defensat que els dos esdeveniments amb els quals arrenquen tenen una “enorme força i arrelament popular”, són espontanis i l’avantguarda política no els va preveure. Aquells esdeveniments van ser organitzats per persones anònimes i van ser un element clau per a “transformar seriosament” l’actualitat. Alguns són més previsibles, i altres més desconeguts, inclosos amb el desig que es donin a conèixer.
‘La vaga dels tramvies’
El volum ‘La vaga dels tramvies’ viatja a la Barcelona de l’1 de març de 1951, quan milers de ciutadans es van negar a agafar els tramvies per protestar contra l’augment del preu dels bitllets. Les lleis franquistes prohibien un munt d’activitats, però no havien previst la possibilitat de castigar aquells que es neguessin a utilitzar un servei públic. Aquella protesta popular, que denunciava la incompetència i la corrupció moral del poder, i la posterior vaga general van esdevenir una referència inexcusable per a la lluita contra la dictadura. I van ser el punt de partida per a deixar enrere la resignació i el fatalisme de la postguerra i la descoberta que valia la pena lluitar i plantar cara.
A càrrec del volum, el director del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Francesc Vilanova ha explicat que aquella vaga va ser “un episodi mític i fundacional” del franquisme i l’antifranquisme. “És la primera gran protesta social contra la dictadura que paradoxalment no té uns autors coneguts”, ha sintetitzat.
L’historiador ha remarcat que aquell episodi va ser una vaga de subsistències i no una protesta política. “No és un conflicte polític, sinó social en els termes del segle XVIII o XIX”, ha afegit. És destacat l’ús que va fer-ne la premsa del moment, que va reflectir “molt bé” les posicions dels sectors burgesos locals. “Això és rellevant perquè la vaga posa de manifest un malestar i un inici de canvi generacional per entendre les dinàmiques de l’antifranquisme, i per entendre com per primera vegada els sectors burgesos locals i grups de poder local es manifesten de forma autònoma davant d’uns esdeveniments que mai van pensar que podien tornar a succeir”, ha afegit.
En el seu volum ha intentat fer una lectura actualitzada de la vaga de tramvies i de la vaga general, les dues vagues del 1951, com un “episodi insòlit en els paràmetres de la dictadura”. Segons ha afegit, aquests episodis van tenir un doble resultat: una afectació que el règim no podia preveure amb “conseqüències insòlites”, i el fet de ser la primera pedra de l’experiència antifranquista que a finals del 50 serà determinant. “Si el març de 1957 juntament amb les primeres protestes universitàries hi ha una segona vaga, és perquè el record de l’èxit de la primera encara es manté viu”, ha dit.
‘La bullanga de Barcelona’
Aquest volum s’endinsa en els fets del 25 de juliol de 1835, quan va tenir lloc a Barcelona una revolta popular en què es van cremar diversos convents. Va començar a la plaça de braus d’El Torín de la Barceloneta, des d’on es va estendre ràpidament per tota la ciutat. Els dies següents, els aldarulls van culminar amb l’assalt i destrucció de la primera fàbrica que funcionava amb l’energia del vapor i l’assassinat del governador militar. Abans ja s’havien produït revoltes, però aquesta bullanga (en un context de guerra contra el carlisme i de profunda transformació econòmica) convertirà Barcelona en la ciutat capdavantera del procés revolucionari liberal a la monarquia espanyola en els següents vuit anys. Altres ciutats encendran la teia de la revolució, però cap altra com Barcelona serà capaç de fer caure governs i fer trontollar la monarquia.
El professor Jordi Roca Vernet ha recordat la rellevància de la Barcelona de les primeres dècades del XIX amb una activitat econòmica moderna i alhora amb una gran densitat de població. Ha defensat que la bullanga del 1835 va ser en aquell context una mena de “percutor” en la política del moment. Segons ha destacat, la dinàmica popular va desbordar els límits fixats per les elits amb aquelles protestes, i aquelles elits es van encarregar de representar “d’una forma vexatòria” les classes populars.
La investigadora Núria Miquel ha afegit que aquests fets que no es revisaven des de finals dels vuitanta, i al seu volum per a Rosa dels Vents n’han fet noves interpretacions, especialment al voltant del terme de ‘bullanga’. “Quan s’han analitzat les fonts coetànies és un terme que no apareix i sí a finals dels anys 30 i 40. Per als investigadors, l’ús d’aquesta paraula els ha permès entendre que es tracta d’un terme construït a posteriori per desacreditar el moviment, i que aquell es consideri “apolític i espasmòdic”. Per a Miquel, aquella reconstrucció intentava fer veure que les bullangues estaven protagonitzades per unes classes populars mogudes per aquest caràcter improvisat i associat a col·lectius com els gitanos, les dones i els estrangers.